Calaix de sastre

A un milhombres

2008-10-29T02:14:00.000-07:00

Pese a ser bravucón, no me acojonas,
intrépido adalid del mando y quiero,
y es que, a decir verdad, no eres tan fiero
como te pinta algún pintor de monas.

Ya arremetas cual tropa de amazonas,
ya te las des de Coco o Can Cerbero,
no me haces tiritar, titiritero,
por más que muestres tus fauces gruñonas.

No me amilanas hecho un don Rolando
ni con testuz de toro de Guisando,
pues, aunque yo a tu lado soy un cero

a la izquierda de un gallo ufano, cuando
me azuzas a la lid cacareando
te asoma entre las nalgas el plumero.

A un sabelotodo

2008-10-20T09:13:00.000-07:00

Viniste de algún campus de Castilla
–puesto que dicen que Castilla es ancha–
para ejercer de marisabidilla
siempre que el mandamás te diera cancha.

Sentaste tus reales en los duros
cimientos (y aun peor: conocimientos)
de esos pagos repletos de inmaduros
oriundos, hatajo de jumentos.

Mas tus sueños cayeron hechos trizas
al comprobar que en estas bravas tierras
ni los perros trasiegan longanizas
ni hay más chorizos porque abunden perras.

Y es que para acertar con la receta
es menester más seso y menos jeta.

Falsa alarma

2008-10-12T21:01:00.000-07:00

“¿Sentiu quin rebombori de borromba?”,
fa un, traient el cap pel finestral.
“El cor em diu que es gira vendaval.”
“¿Vols-t’hi jugar que ha esclatat una bomba?”

“¡Ai sant Marc, santa creu..., i quina tromba!
¡S’atansa el dia del Juí Final!”,
gemega un cornador arraulit a dalt
del campanar, contemplant l’hecatombe.

Empentes per no ser dels ressaguers,
cares d’horror, crits d’esfereïment,
cossos a terra, embussos pels carrers...

Fins que algú, al capdavall: “Ei, bona gent,
calma i serenitat: simplement és
que acaba d’arribar el Jaume Dolent.”

Mania versecutòria

2008-10-08T08:20:00.000-07:00

Guixes versos amb veu de pissarrí
i els declames amb tremp, amic Vicenç,
tu, tan devot de mossegar mossens
i de fer lliga amb ells, mig clandestí.

Quan els diumenges véns al cafetí
amb parracs de sermó i tufet d’encens,
repasses i retalles tot el cens
i ens rimes ¡ai de mi! amb ¡qui el va parir!

Per mor del consonant cases sant Men-
na ens valgui amb una paia com un tren,
i fots pits i mugrons als dels Montgrins.

I tan intens és el furor que et pren
que, si sortint te’ns entrebanques, fins
caus escales avall a rodolins.

Fabulació

2008-10-01T23:13:00.000-07:00

Escrita durant una estada a Menorca.

El Joantoni Martines
ha anat a la Martinica
amb un parell de botines
i una nineta bonica.

S’ha endut una fotralada
de llibres de tom i llom,
des de La branca daurada
fins a Les virtuts del rom.

Es fa una coa a la barba,
obre en canal una boa,
quatre escarbatons escarba
i ho cou a la barbacoa.

A les nou se’n va a fer nones,
nonetes amb la Nonon,
que perquè ell no pensi en dones
me li canta la non-non.

Sent un llop de mar de marca,
d’aquells de som i serem,
somia que pren la barca,
perquè és del ram del rem.

S’embarca ben mar enfora
per fer immersions amb bus,
ja que, si aparca a la vora
de platja, hi ha molt parrús.

En repòs, ja lluny de brega,
ara que res no l’hi priva,
s’imagina que navega
pel curs del Sena-Caribe.

I somia en Déu do maina
i en l’arcàngel sant Miquel,
i veu la casta Susaina
banyant-se coberta amb vel.

Somia que és un pirata
que, tot i anar pota-ranc,
com que al mar es deshidrata
ha d’obtenir rom de franc.

Havent fet curt de quebeures,
se’n va a Cuba a omplir els aljubs,
a fi i efecte de treure’s
la set fent uns quants xarrups.

Porta al muscle dret un lloro
que li canta en bon llatí
“Per tu mamo” i “Per tu ploro”
(perquè és principatí).

I amb un gran cal·lidoscopi
contempla amb l’ull de vellut
mil nits de narguil i d’opi
i una de torna a Beirut.

Pro quan li toca a matines
el podrit despertador,
el Joantoni Martines
té un ensurt que Déu n’hi do:

es desperta amb fort poagre,
amb cert regust d’herbacol
i una mica de coragre.
I és que el rom era Pujol.

De tot hi ha

2008-09-23T08:39:00.000-07:00

Jo que fullejo el diari
–i el fullejo cada dia–,
veig que hi ha moltes maneres,
més que un foc no en cremaria.

L’un està podrit de duros,
l’altre és un descamisat
i aquell altre gasta uns aires
que ni el rei li és bon criat.

Hi ha peixos que es porten l’oli,
hi ha gent que es du l’encenser,
hi ha una joia amb l’etiqueta,
penjada, del preu que té.

Hi ha firmes que són obscures,
tot i ser de grans prohoms,
i en canvi hi ha algun pseudònim
més clar que nom i cognoms.

Forum Babelicum

2008-02-23T00:40:00.000-08:00

–Achtung! –gritó el docente–. ¿Por qué escurres
el bulto, Matabosch? ¿Es mala fede?
Comprime flatum uocis y concede
que el Sturm und Drang es óbice a que curres.

Ya dijo un valenciano que les burres
sols giten brams, os lo remacho adrede.
Parad mientes: Mors aequo pulsat pede
tabernas pauperum regumque turres.

Si allego eppur si mouve, honny soit
qui mal y pense, y en culpa no está incurso
si es kalòs kagathòs y comme il faut.

Come on, mi buen alumno Romañá,
reduc in pauca uerba mi discurso.
–Much ado about nothing –le espetó.

Lliçó magistral

2008-02-12T14:23:00.000-08:00

«Diu Jaime Balmes, d’acendrat criteri,
al glosant-se la culpa original,
qu’en lo profond del cor de cada cual
arraiga un fort apego al adulteri.

»No os enrigueu, que parlo mol en seri:
pecat nefando es, i addhuc bestial,
gosar, fora del víncul conyugal,
cuansevol tipo de plaher veneri.

»Deu hens ha pertrechat d’orga viril
pera fer pis...» I aquí ja perdo el fil,
perquè com més s’embranca més s’embrolla.

Bé: davant d’una prosa tan subtil,
fa de mal dir si això són trets d’estil
o si escriu amb la pixa, el pare Ampolla.

Adoració nocturna

2008-02-06T00:37:00.000-08:00

En honor del Jaume Dolent.

Revestit d’ornaments de gran diada
(bàcul i mitra i capa pluvial),
el purpurat contempla la sagrada
forma, estesa entre el pixis i el graal.

Sense els acords de l’organista, s’ha de
compondre ell sol els cors del Parsifal
i imaginar, enmig d’atuells de jade,
un àgape on és l’únic comensal.

Transit d’un místic pensament devot,
cau de genolls al caire de l’espona
i, allargant tots dos braços tant com pot,

l’amoixa, la palpeja, l’agarbona,
sospira, bleixa, es treu el cigalot
i l’hi entafora als nítols de la xona.

Per fi, com que no està per grans distinguos,
el desenforna, s’arrupeix i –¡jo et

fot!– me li fa, fervent, un cunnilingus.

Gramàtica i realitat

2008-02-01T14:36:00.000-08:00

Mossèn Reguant predica. Exemple. Ve-li
aquí un subjecte (el tal mossèn Reguant)
i un predicat (predica) que el que fan
és pintar un cas tan cert com «quando celi».

També pot ser que el predicat reveli
quin predicot amolla, mitjançant
un complement d’objecte. Té, per tant,
Mossèn Reguant predica l’evangeli.

Tot, pura teoria, ¿oi que m’entén?
Pel mateix preu, sense cometre disba-
rats en el camp sintàctic, igualment

puc dir Tinc un sopar amb Píram i Tisbe,
o bé Entraré de meuca en un convent,
o, si convé, Sóc la barram del bisbe.

Extra naturale vas

2008-02-01T09:34:00.000-08:00

A los obispos españoles, la carcundia.

Como usted sabe, el dulce de castaña
a nadie amarga, ni aun al más gazmoño;
por eso, cada cual se las apaña
para ponerse a tiro de un buen coño.

Por no apechar con sida ni hembra huraña,
voy a un cañaveral y, nada ñoño,
me solazo a mi gusto con la caña
de más tierno follaje y lindo moño.

Visto lo cual, bien puede usted con saña
llamarme viejo verde, ruin bisoño,
desgarrador de virgos de cañuto,

fogoso de verano en pleno otoño
o lo que quiera, que yo ya ejecuto
la renuncia al condón u otra artimaña.

Y si, pese a mi sino disoluto,
me premiara el Señor con un retoño,
táchelo Su Bondad de hijo de puto.